19 de setembre de 2011

Tornant a Sancerre junt als Cotat

Simple i amena. Així s'ha tornat la meva relació amb el món del vi. Un pretext per ajuntar-nos amb uns amics, obrir ampolles i gaudir, sempre vora una taula. Segurament aquest tipus d'experiències no siguin tan complexes com les maratonianes sessions de tast que s'imparteixen en congressos i fires o realitzant visites enològiques a les regions productores del vi, però sens dubte es tracta d'una manera més senzilla i propera per als que volen gaudir amb el vi.

Amb aquest pretext, fa poc vaig organitzar una vetllada on poder provar alguns Sancerre de la família Cotat, vells coneguts d'aquest bloc i segurament els vignerons que aconsegueixen elaborar els més delineats i estilitzats Sauvignon blanc del planeta. Però clar, això de Sauvignon Blanc quan parlem de Sancerre sona a etiqueta imposada per la moda dels varietals. Sancerre amb majúscules sense dubte.

Encara que els inicis del tast no van ser precisament encoratjadors. Per iniciar la vetllada, obrim el Sancerre La Grande Côte 2000 de Pascal Cotat, pura mostra d'una Sauvignon poc madurada, possiblement condicionada per les circumstàncies de l'anyada, on els trets vegetals emmascaren tot el conjunt del vi. Un vi per retastar en un temps, però que no presentava el perfil que tant ens agrada dels vins d’en Pascal. Després d’aquest un Sancerre Les Monts Damnes 1997 d'en Pascal Cotat, que va ser descartat per una oxidació galopant, molt destacable a la fase visual i on les aromes de mels i ceres emmascaraven tot el conjunt. Pensant en l'atreviment de qualificar aquest vi com afectat per una oxidació prematura (premox) amb 14 anys a l'esquena i coneixent la possible longevitat dels Sancerre dels Cotat, m'inclinaria a pensar que es tractava d'una ampolla que havia estat mal conservada.



Després aquestes dues petites decepcions, es va fer la llum i van aparèixer dues magnífiques demostracions de la bona feina de la família. Primer amb un Sancerre La Grande Côte 1996 de Francis Cotat, molt obert i melós, amb aromes de fruita blanca neta i algun record natural de fruita exòtica, però sense rastres d'artifici. En boca es mostrava ple, amb amplitud i bona densitat, deixant una mica de residual encara per fer. Sens dubte una ampolla magnífica que mostrava totes les actituds per seguir evolucionant magníficament. Després d'ell va aparèixer el Sancerre La Grande Côte 1994 de François Cotat, fill d'en Paul Cotat, i que aleshores ja s'encarregava de les vinificacions conjuntes de la família. Recordar que tot i tractar de tres etiquetes amb tres noms de vignerons diferents, a la pràctica tant els vins d'en Francis Cotat, el seu germà Paul, el seu fill Pascal i el seu nebot François s'elaboraven en aquell moment al mateix celler i seguint els mateixos mètodes de vinificació. En realitat la figura d'en François guanya molta rellevància en aquesta tanda de vins, ja que 2 dels 3 vins els va vinificar ell, emprant els mètodes tradicionals de la zona.

Però tornem a La Grande Côte 1994, l'etiqueta indica un gegantí Chavignol, poble on es situaven el celler i la majoria de vinyes que posseïa la família, però que en realitat La Gran Côte es tracta d'una vinya d'una hectàrea situada al veí Amigny, on tenen un lot de vinyes velles que els permet elaborar aquest monument de rectitud mineral, deliciós i complicat a parts iguals. Un vi on la seva major virtut és la de tenir-ho tot i a més, ben posat. Vi amb majúscules.

Malgrat els inicis, la vetllada va certificar que poder tastar vins d'aquesta família amb anys és una delícia, a més de ser factible, ja que encara es poden trobar els seus vins i els dels seus respectius fills a preus moderats, circumstància que per desgràcia no passa amb el mestre Edmond Vatan. Seguirem gaudint amb ells.

Articles relacionats:

Breus trobades amb en Pascal Cotat (En castellà)

Sancerre Els Culs de Beaujeu 1999 de François Cotat (també en castellà)

Enllaç

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada